Per Jordi Masdeu.

 

L'any 1934, fa més de 75 anys, es va obrir el primer carril bici, a Londres. Als anys 60, fa 40 anys, els països nòrdics van començar a fer xarxes extenses de carril bici. L'any 1976, fa 34 anys, els Estats Units feien lleis sobre l'us del carril bici. A Manresa, com sempre anem una mica tard.

 

Tot just ara, el 20 de febrer, s'inaugurarà el primer carril bici continu i senyalitzat de la ciutat. Es tracta d'un traçat curt, de menys de 9 quilòmetres, que neix amb el consens de tots els grups municipals, i que ha estat debatut, durant anys, als diferents òrgans de participació ciutadana. D'aquest carril bici se'n poden dir moltes coses, però cal tenir una visió molt esbiaixada per titllar-lo d'experiment, d'imposició o de capritx. Simplement, es tracta d'un projecte imprescindible per a una ciutat col·lapsada, en un context global de substitució d'un model centrat en els combustibles fòssils que té els dies comptats. No és un traçat perfecte, i té alguns inconvenients, però en línies generals, és coherent. Si més no, respecta un principi clau en aquest model de mobilitat: qui contamina, qui embruta i qui col·lapsa és el cotxe. Així doncs, en casos de conflicte i de manca d'espai, qui ha de cedir terreny és el cotxe, mai el vianant.

    Evidentment, no serà un canvi fàcil, ni es produirà d'un dia per l'altre. Cal que tota la ciutat s'adapti a un nou cocepte de mobilitat, i les conseqüències d'aquest projecte de futur no seran visibles fins d'aquí un temps. Però ja som uns quants els que ens movem en bici per Manresa, i cada cop en serem més. I serem més perquè la bici és un mitjà de transport ideal per a trajectes curts i mitjans, els més usuals a la nostra ciutat. Només és qüestió de temps que la gent s'adoni que arriba abans als llocs, i hi aparca més fàcilment, si es mou en bicicleta. I si ho pot fer per vies segures i segregades, molt millor. Aquests nous usuaris seran els més beneficiats pels carrils bici, ja que la seguretat és primordial per a ells.
    De ben segur, la bici també té inconvenients, però cap d'ells no és insalvable. Aquells que no volen acceptar que els temps han canviat, els que encara s'aferren a un model de mobilitat que ja ha demostrat que no ens serveix, afirmen que Manresa no és una ciutat per anar en bici, que només es tracta d'una moda hippie-pijo-progressista. I per demostrar-ho, apel·len a l'orografia, a les temperatures extremes i a la manca de cultura ciclista. Però la realitat és tossuda, i té exemples prou clarificadors. Hi ha carril bici a San Francisco i a Zürich, ciutats ben costerudes. Hi ha carril bici a Oslo, a Copenhaguen i a Trodheim (Noruega), capitals nòrdiques. Hi ha carril bici a Sevilla, i a Portland, ciutats tant o més caloroses que Manresa. I hi ha carril bici a Barcelona i a Sabadell, també a Girona, ciutats catalanes amb la mateixa cultura ciclista que Manresa. I aquests carrils bici funcionen, i en molts casos tenen una alta ocupació. De fet, Portland, Copenhaguen, San Francisco, Trodheim i Barcelona estan entre les 11 ciutats més ciclables del món, segons la Lliga de Ciclistes Americans. D'excuses sempre se'n poden trobar, però des de Manresa en Bici animem a tots els manresans a provar la bici com a mitjà de transport, a descobrir la ciutat des d'un altre punt de vista, sense cues i sense estrès. Ja ho sabem, Manresa no és Amsterdam, ni Berlín, ni tan sols Montpeller. Però ja ens agradaria.