Per Jordi Masdeu.

 

L'any 1934, fa més de 75 anys, es va obrir el primer carril bici, a Londres. Als anys 60, fa 40 anys, els països nòrdics van començar a fer xarxes extenses de carril bici. L'any 1976, fa 34 anys, els Estats Units feien lleis sobre l'us del carril bici. A Manresa, com sempre anem una mica tard.

 

Tot just ara, el 20 de febrer, s'inaugurarà el primer carril bici continu i senyalitzat de la ciutat. Es tracta d'un traçat curt, de menys de 9 quilòmetres, que neix amb el consens de tots els grups municipals, i que ha estat debatut, durant anys, als diferents òrgans de participació ciutadana. D'aquest carril bici se'n poden dir moltes coses, però cal tenir una visió molt esbiaixada per titllar-lo d'experiment, d'imposició o de capritx. Simplement, es tracta d'un projecte imprescindible per a una ciutat col·lapsada, en un context global de substitució d'un model centrat en els combustibles fòssils que té els dies comptats. No és un traçat perfecte, i té alguns inconvenients, però en línies generals, és coherent. Si més no, respecta un principi clau en aquest model de mobilitat: qui contamina, qui embruta i qui col·lapsa és el cotxe. Així doncs, en casos de conflicte i de manca d'espai, qui ha de cedir terreny és el cotxe, mai el vianant.